Siempre he sido un poco rara y nunca me han llamado la atención las muñecas. Odiaba que me vistieran de princesita y me disgustaba especialmente llevar el pelo largo hasta la cintura. Mis mayores aficiones eran jugar al scalextric o leer, y me corté el pelo al tres a la menor oportunidad. Así que no comparto el gusto por jugar a las casitas o coleccionar Barbies. Hablando de las cuales... ¿os habéis dado cuenta de la cantidad de tipos de Barbie que hay? La Barbie Design Studio, la Carnaval, la Queen Elizabeth...Pero, ¿alguno de vosotros ha visto la Barbie Bibliotecaria? ¿A que no? ¿Quién querría jugar a ordenar libros, a catalogar o a hacer callar a los demás?
Pues estáis equivocados. No tenemos una Barbie, porque son unas pusilánimes y unas mojigatas. Muchísimo mejor, tenemos la Librarian Action Figure.
Adolece de todos y cada uno de los estereotipos de la bibliotecaria monjil. Regaládsela a vuestros hijos, traumatizadlos, y haced que odien las bibliotecas y las bibliotecarias. El mundo será mucho mejor...
La cosa no iría mucho más allá si no fuera porque está basada en una bibliotecaria de carne y hueso. Sí, una señora, Nancy Pearl, que se supone que ama su profesión, se ha ofrecido a ser la modelo de tamaño engendro. Desde aquí le quiero agradecer su esfuerzo por difundir, de manera correcta y sin tergiversaciones, nuestra profesión y nuestra imagen. 
EDITO: Por petición popular, ahí va una foto de la perlita:
Hagamos una pequeña encuesta.
Teóricamente, nosotros los bibliotecarios gestionamos el conocimiento. Las herramientas son muchas y muy variadas, así como las fuentes de las que recogemos la información. Nuestra función, supuestamente, es hacer de puente entre el conocimiento y el usuario. Y si somos eficaces y eficientes ya es la leche. A pesar de todo, nuestra figura es difusa, momificada en la ancestral viejeta de falda monjil y sempiterno mal humor.
Sin embargo, los tiempos corren y las cosas cambian. Llega el siglo XXI, las nuevas tecnologías y se hacen figuritas con un bibliotecario. ¿Qué le pondríais como arma? ¿un libro? ¿un ordenador?
Noooooooo, mucho mejor: una hacha doble y una daga:
Bueeeno, vaaale, ya sé que he hecho trampa, que Giles lucha contra vampiros y demás fauna sobrenatural, y que además a sus pies hay un libro, pero ¿desde cuándo las encuestas no manipulan al encuestado?
Los frikitecarios sabemos y asumimos que somos especiales. Con carisma. Con glamour. Por no mencionar nuestro sentido del humor, inteligible sólo entre los propios: es nuestro código, lo que marca la pertenencia al gremio.
Pero no por ello queremos excluiros o que os sintáis marginados, sino que queremos que nos entendáis, que participéis de nuestras gracias (¿?), de nuestros gustos, manías y tendencias. A tal efecto, somos capaces de ficharnos a nosotros mismos. Sí, sí, como si fuera un catálogo de bibliotecarios. Porque veamos, ¿qué otra cosa íbamos a hacer?
He aquí esta nuestra comunidad.
Encontraréis personajes tan carismáticos como éste:
Ea.
Cómo sois...
Os hablo de superheroínas, tengo la osadía de sugerir que los bibliotecarios son unos flojillos... y por arte de magia aparece Warrior Librarian:
Os hablo de carritos de bibliotecarios, ¡y me tuneais uno! (por cierto, muy mono, quiero uno para Navidad)
Mientras vais pensando nuevas travesuras, pasad buen finde. Yo me voy a tomar algo...
A todos nos ha pasado alguna vez. Todos, en algún momento de nuestra vida, hemos querido ser superhéroes. Sin ir más lejos, yo quería ser Tormenta, de la Patrulla X. Poder hacer a voluntad que nevara tanto como para cortar las carreteras y no ir al cole me parecía sublime.
Existen diferentes tipos de superhéroes, desde los más nacionales como Superlópez, hasta los internacionales Cuatro Fantásticos o la citada Patrulla X.
Sin embargo, hay otra categoría. Menos conocida, más bibliófila y mucho, mucho más terrorífica. Temblad ante ella.
Os presento a Super Librarian:
Eso sí, será todo lo súper que queráis, pero sigue llevando gafas. Y es mujer, lo que quiere decir que, o bien los bibliotecarios son unas nenazas, o esta bibliotecaria tiene más testosterona que todos los bibliotecarios juntos.
Lo reconocemos, estamos desesperadas. Todo el gremio está desesperado. Desesperados porque vengáis a la biblioteca. Desesperados por recoger fondos para hacer una mejor biblioteca. 
Desesperados por...mostraros cómos somos en la intimidad...
No hay límites en nuestro coraje: seis bibliotecarias de Wisconsin en un calendario, no desnudas, pero sin falda monjil. Es del 2006, e ignoro si repetirán para el 2007. Os mantendremos informados.
¿Algún voluntari@ para un calendario biblioespañol?
Por cierto,
¿Es cierto, queridos?
Además de las gafas y el moño, existe otro elemento indisoluble a la imagen del bibliotecario: el carrito, esa cosa con ruedas que usamos para trajinar libros sin tener que herniarnos.
La referencia no es nueva y ya apareció en el blog hermano La Imagen Social del Bibliotecario, pero nunca está de más recordar que hasta la herramienta más habitual de nuestro trabajo puede ser motivo de diversión y fanfarria. ¿Quién dijo que en las bibliotecas no hay fiesta?
Cualquier cosa es válida para motivar a nuestros queridos usuarios, así que echarnos unas carreras con carritos es lo de menos. Y además nos disfrazamos de magos para descubrir vuestros deseos...ay, qué cosas hacemos por amor a vosotros, queridos.
Un par de foticos más. Atención a la indumentaria...
Adivinanza: mujer blanca, mediana edad, pelo recogido, gafas. Gesto adusto. ¿Qué es?
Por lo visto, existen tópicos compartidos entre bibliotecarias y supernannies. A ver si adivináis quién es quién...Y yo pensaba que nuestro estilo era único e inigualable, aunque algunos se empeñen en modificarlo...
Aunque siempre nos quedará la bibliotecaria danzarina del vientre:
Ya me siento mejor. Estoy entre ir a hacerme un par de piercings o apuntarme a kickboxing para ser la próxima Bibliotecaria Pateadora de Culos (avisados estáis)...
Si hi ha alguna cosa que em caracteritza és que les meves fílies i fòbies no solen casar amb la imatge que tinc. És a dir, si per fora puc donar una imatge, el conjunt de les meves preferències en dóna una de diferent. I la música no és una excepció.
Aquest post és la meva resposta al meme d'en Juanma, que la Cristina ja va contestar alegrement fa dies. Jo faré servir cançons del llistat que tinc a la feina, que al cap i a la fi és la banda sonora de les meves paranoies laborals.
Endavant:
¿Eres hombre o mujer?
Sex Machine (James Brown)
Descríbete:
Desperado (Eagles)
¿Qué sienten las personas cerca de ti?
Feel good (Café del Mar)
¿Cómo te sientes?
So simple (Alicia Keys)
¿Cómo describiría su anterior relación sentimental?
Walk and talk (Velvet Underground)
Describe tu actual relación con tu novio/a o pretendiente:
She's too good for me (Sting)
¿Dónde quisieras estar ahora?
The Planet Krypton (John Williams)
¿Cómo eres respecto al amor?
Nothing else matters (Metallica)
¿Cómo es tu vida?
Never give up (Sammy Hagar)
¿Qué pedirías si tuvieras sólo un deseo?
La fiesta (Joan Manuel Serrat)
Escribe una cita o frase famosa:
"Güede güeeeeeelteeeeen" (In the ghetto - El Príncipe Gitano)
Ahora despídete:
That's all (Michael Bublé)
Apa, a disfrutar.
P.d. No he posat cap cançó d'ells, però em sento amb l'obligació moral de recomenar un grup, El Loco Educado, grup que compta entre els seus components amb el xicot de la meva televisiva germaneta, en Gustavo Legido, bon pianista i millor persona.
Érase una vez, Juanmita escogió a Frikitecaris como uno de los selectos blogs que debían responder a un meme musical...A pesar de que la idea era hacerlos juntos, Pini está liadísimo, así que lo hago yo unilateralmente. Cuando pueda, Pini se pondrá a hacer su frikimeme ...ya tiemblo ante el resultado.
La idea es responder un cuestionario con títulos de canciones de tu grupo favorito. En mi caso, Noa, por la sencilla razón de que su discografía es la que mejor controlo.
¿Eres hombre o mujer?
"Explain the night".
Descríbete:
"Child of man"
¿Qué sienten las personas cerca de ti?
"Long coat in winter".
¿Cómo te sientes?
"Haunted".
¿Cómo describiría su anterior relación sentimental?
"Too painful".
Describe tu actual relación con tu novio/a o pretendiente:
"U.N.I"
¿Dónde quisieras estar ahora?
"It?s Obvious".
¿Cómo eres respecto al amor?
"Eye Opener"
¿Cómo es tu vida?
"All is well".
¿Qué pedirías si tuvieras sólo un deseo?
"I don't know"
Escribe una cita o frase famosa:
Blue touches blue
Touches black, then expands
All the tears and the years in the palm of my hand
Do you think you can tell me what?s wrong and what?s wronger?
Ahora despídete:
"Carefully".
¡Misión cumplida!
Estudiar catalogació i classificació amb en Gascón estava bé, però no ho era tot. Com tampoc ho era el futbol, aquella activitat tan dolenta per la salut física, tal com va demostrar en Pini el dia que les seves costelles van tocar a terra estrepitosament. Pupiiiiita...Aquell dia no només semblava Chiquito de la Calzada anant a l'estació, sinó també el geperut de Notre Dame intentant agafar apunts sobre els orígens de l'escriptura. Tot s'ha de dir, i és que malgrat les àrdues aventures futboleres d'en Pini, mai el van perseguir per linxar-lo, i l'experiència li va servir com a entrenament del que vindria més tard, el Soccerama, del que seria porter durant una bona colla d'anys...tots els anys que hi va jugar, de fet. Així doncs, podem dir que en Pini és una portera? (amb el meu respecte per a aquesta professió, però tòpics no només hi ha sobre bibliotecaris). Bé, deixem-ho aquí, perquè per la meva experiència els bibliotecaris (en masculí, sí) tenen una alta tendència al safareig; potser algun dia Frikitecaris farà alguna enquesta sobre aquesta qüestió...
Com deia. No només de catalogació, classificació i futbol vivíem aquells Estudiants Aspirants a Bibliotecari. També estaven les tardes al laboratori d'informàtica, amb les nostres primeres aproximacions a les macrocerques booleanes amb Dialog, els primers capbussaments a Medline o alguna temptativa a Internet, que tot just començava a difondre's en aquestes contrades. En aquelles tardes d'apatia ens dedicàvem a tasques molt lucratives. Un company de classe, popular per la vistositat de les seves camises, instal.lava com a tapís dels ordinadors de l'aula el patró de la camisa que portava aquell dia. Vestia el laboratori d'uniforme i alegrava el panorama. Era comú de tant en tant picar-nos entre nosaltres: posar a un company missatges d'error ficticis com Chung error. Press Ctrl+Alt+Supr perquè es desconectès i marxès emprenyat, o intercanviar als teclats de l'aula annexa tecles contígües, particularment usuals, com M per N, i B per V. Escriure així no era fàcil... També jugàvem durant hores a fer monigots amb el Paintbrush, fet que va derivar a la creació de la The Paintbrush Company.Les anècdotes allà són gairebé infinites. Què voleu, encara no havíem descobert el solitari, i d'alguna manera havíem de mantenir la nostra única neurona desperta. També recordo un profitòs dia al laboratori en què em vaig adormir escoltant la monòtona veu d'un professor i ell, en adonar-se, començar a cantar en veu forta per atraure la meva consciència a la realitat de les quatre parets on èrem. Ho va aconseguir, així com va aconseguir atraure la consciència de tota la classe cap a mi. Eren tardes d'hivern i pluja, on la nostra major activitat cerebral es produïa mirant per la finestra els jardins de Maternitat i passant-nos notes entre nosaltres, activitat permesa pels profes perquè ni un -ni un- mai ens va cridar l'atenció, tot i que sèiem a primera fila i ens hi passàvem tota la tarda. Perquè després diguin que els bibliotecaris no són permissius...
Estranyament, no recordo que en Pini infectès amb algun virus estrambòtic aquells ordinadors, tasca en què es va convertir en un especialista, com a mínim amb el meu pobre ordinador domèstic que patia les seves tortures. Estranyament també, ara és webmaster de la FBJL, i pel que sé, els ordinadors encara estan en peu sense gaires desperfectes. Una clara mostra de què l'evolució positiva és possible.
L'acudit
Si hi havia dos elements característics del lloc on vaig estudiar què era això de ser bibliotecari, aquests eren que la proporció de nois era molt baixa, i que estàvem molt a prop d'un santuari de la diversió (el Camp Nou) i molt lluny d'un altre (qualsevol campus que la UB pogués tenir a Barcelona). Aquest "caldo" de cultiu només podia desembocar en una cosa: els pocs nois que feiem la carrera (i que no estàvem interessats en prendre'ns-la gaire seriosament) ens reuníssim de forma periòdica al voltant d'un tema que ens agradava a tots: el futbol.
No era pas gaire estrany veure com algun dels membres de la Quinta del Pecio (un dia d'aquests parlaré sobre aquesta colla) es portés a classe qualsevol diari esportiu (bàsicament, El Mundo Deportivo o el Marca) per devorar les novetats de la Lliga de les Estrelles, la Champions, o el que toqués. I com no podia ser d'una altra forma, aquesta afició es va traduir en competicions internes aveure qui tenia el millor equip de la Liga Fantástica Marca (que mai era el meu), i en la formació d'una petita penya quinielística que mai ens va treure de pobres.
Però aquesta afició calia que sortís d'alguna manera, i estava clar que asseguts fent quinieles no anàvem pel bon camí. Així, en un dia que es recordarà in secula seculorum, se'ns va acudir muntar la primera lliga de futbol bibliotecari.
Ràpidament ho vam donar a conèixer per tota la facultat (no era pas gaire difícil, ja que només érem 6 classes per torn, i hi havia 2 torns), i la idea va arrelar molt ràpidament en tots els àmbits. Així, poc a poc vam anar muntant un campionat entre classes de futbol sala, que jugaríem en una pista annexa a la facultat, propietat de l'institut que teníem al costat. Equips com Los Osos, Las Exterminadoras Negras (un equip femení que comptava amb una jugadora de l'Espanyol femení), els Ranganathan Boys o La Quinta del Pecio ens deixàvem les costelles cada migdia per provar de classificar-nos bé de cara al play-off final. El sistema de competició era molt fàcil: la lligueta prèvia servia per ordenar els emparellaments del play-off final, decidint el torneig en una sèrie de partits d'una sola volta.
Servidor es va deixar les costelles de forma literal quan, en un dels partits de la fase prèvia, vaig saltar amb tan mala fortuna de caure d'esquena a terra (no cal dir que jo era el porter), i em vaig lesionar, donant pas a la portera suplent, la Rosa Padreny. El resultat no el recordo, però sí recordo anar cap a l'estació aquell dia com una mala imitació de Chiquito de la Calzada.
A la final va arribar el nostre equip i Los Osos, i després d'un enfrontament acarnissat ens vam endur la copa (érem tan professionals que fins i tot vam dur copa), una copa que ràpidament vam omplir de cervesa i vam exhibir enmig de la classe del Gascón (àlies, el chiquitistaní de la FBJL).
Com a nota friki, el nostre equip fins i tot tenia himne, amb música d'un servidor i lletra de l'Anita Gómez, la meva xicota. No cal dir que aquest document es troba en el més absolut dels ostracismes, i que d'allà no en sortirà ("Quinta del Peciooo, Quinta del Pecio...").
El link
Competència gens deslleial en castellà: La Imagen Social del Bibliotecario. Un blog germà amb articles bons de veritat.
Escoltant...
Alizée - Moi... lolita (la reina del frufrú)
Post curtet de cap de setmana: un sketch de Cruz y Raya, amb el moreno fent de heavy bibliotecari. Ideal com a exemple de com s'hauria de tractar a determinats usuaris de les biblioteques públiques:
I en plan extra (i perque m'ho han recordat), el mític vídeo de "Conan, the Librarian" de Weird Al Yankowicz (o com s'escrigui):
DON'T YOU KNOW THE DEWEY DECIMAL SYSTEM????
Bon cap de setmana...
Nova York és una ciutat veritablement fascinant. Tan aviat pots estar visitant la Biblioteca Pública (allà on els protagonistes de "El día de mañana" van anar a parar després de que una onadeta deixés la ciutat una mica més humida del normal), com pots vibrar amb un partit dels New York Knicks (podria ser una mica més friki i dir els New York Islanders, però em temo que l'hockey sobre gel aquí no és gaire popular). I, enmig de les dues coses, anar a prendre el sol al bell mig de Central Park.
I de nit, pot ser tant o més impressionant que de dia. Hi ha moooooolts bars, de temàtiques molt diferents. I, fins i tot, si us passeu pel número 74 de la Tercera Avinguda, podreu veure un Barça-Madrid al costat de la Penya Barcelonista de New York Nevada Smiths. Total, que la diversió no para.
Però... on van els bibliotecaris de Nova York quan van de festa? Està clar: al Library Bar.
Situat a la Setena Avinguda, és un bar de copes amb temàtica bibliotecària. Sí, sí, nenes amb ulleres (vinga tòpics) serveixen copes en aquest bar on també podreu llegir una mica (suposo que en el supòsit de que l'ambient us deixi llegir alguna cosa). També ofereixen sessions de cinema de sèrie B, ideal per a tots els "hard-edge freakies" de la zona que vulguin que unes bibliotecàries força generoses a l'hora de mostrar les seves anatomies els serveixin unes cervesetes mentre miren les aventures de El Vengador Tóxico.
Ja sé que aquest bar no deu ser el preferit de la gran majoria de les bibliotecàries d'aquest món (a excepció, suposo, de les bibliotecàries tatuades-perforades que apareixen en aquesta pàgina), però no deixa de ser un lloc curiós per visitar a la ciutat d'en Woody Allen.
Sábado noche. Una plaza céntrica de la ciudad de Girona. Dos chicas caminan juntas, contándose sus problemas. Cuál es la mejor manera delimpiar una taza de café. Los problemas de una de ellas con losvecinos del piso de al lado. Los problemas de otra con el jefecillo de turno. Arreglando el mundo, en resumen.
Detrás de ellas, un chico y una chica. Son bibliotecarios. Jóvenes. Sin previo aviso, ella cae al suelo, con un gran ataque de risa. No sepuede ni mover. Está congestionada, llora de risa, desesperadamente.
Una de las chicas da media vuelta:
-¿Qué te pasa? -pregunta.
-Nada -responde él, con cara de pasmo-. Es que...nos hemos puesto a repasar la CDU. Ya no recordábamos ni la mitad de las materias, ella se ha echado a reír y no hay manera de hacerla parar.
Las dos chicas se miran. ¿CDU? No les suena el chiste. Intercambian una mirada que clama contra la cordura de la risitas.
Imaginaos la situación. Estoy en el suelo, sentada en medio de la plaza, de noche, sin poder parar de reir. Enric me coge de la mano para calmarme, y nadie entiende de la misa la media.
Y así es como decidimos abrir este blog. Juntos, como durante toda la carrera, incluyendo un sinfín de anécdotas, Practicum I, Clasificación e Indización, Historia de la Producción Documental, Catalogación... Y ahora me viene a la memoria aquellas tardes en el laboratorio de informática, donde surgió The Paintbrush Company, pero mejor lo dejamos para otro día...
Trobar personatges bibliotecaris memorables al món del cinema és, més aviat, difícil. I si a més són frikis, encara menys. La majoria de les vegades solen ser secundaris sense cap mena de protagonisme dins la trama principal. Però, com a bons frikitecaris, tenim la missió de treure'ls a la llum i donar-los l'homenatge que, segurament, es mereixen.
Jocasta Nu (Star Wars Episode II)
Comencem forts. La Jocasta Nu és l'arxivera-bibliotecària del Consell Jedi, aquesta mena de secta de fanàtics religiosos que tallava el bacallà a la vella República Galàctica. Després de consultar la sempre omnipresent Wikipedia, el que se'ns diu d'ella és això:
Obtuvo el alto título de "Madame" y por más de una década fue miembro del Alto Consejo Jedi. Después continuó 30 años más (justo como ella deseaba) sirviendo a la vasta biblioteca del Templo Jedi en Coruscant después del asesinato de la Maestra Jedi Tahl, y justamente después de terminar de entrenar a su Padawan, el futuro Jedi Oscuro Jerec.
Vaja, que la paia va decidir dedicar-se a la biblioteconomia després de deixar el Consell Jedi. La bona senyora va amb un sabre làser al cinturó permanentment (deu tenir el rècord de llibres retornats a la galàxia), i la seva aparença és la de una iaia arrugada com una pansa amb ben poca pinta de catalogar documentals sobre "Los Sith y la madre que los parió".
A la peli surt un moment ajudant a l'Obi Wan a trobar el planeta Kamino, en un exercici pràctic de bibliotecària referencista. Al final, en Darth vader se la carrega, segurament influenciat pel cantó fosc que és Google.
Star Trek librarian (Star Trek Insurrection)
Si hi havia cap dubte sobre si l'Enterprise tenia o no de tot, en aquesta escena eliminada (por dios!!!) de la película es mostra que fins i tot hi ha una biblioteca. I quina és la nostra sorpresa quan veiem que la imatge de la bibliotecària no canvia ni al segle XXIV: ulleretes, pinta de mala òstia, però en pijama. La seva aprició en escena es deu a que la Deanna Troy i en Riker estan a la biblioteca fent l'idiota com dos adolescents (a veure si foten un polvo d'una puta vegada) llençant-se boletes de paper. I la bibliotecària (cosa rara!) els fa callar. Tòpics, tòpics...Jonathan Harker (Horror of Dracula)
Potser el Dràcula de Bram Stoker va tenir el seu interès i la seva repercussió, però crec que com a professionals hauríem de veure aquest clàssic del cinema de la Hammer. En aquesta versió del mite xuclasangs, en Jonathan Harker no és l'empleat d'immobiliària interessat en el castell del Comte, sino un bibliotecari que va a parar al castell per ajudar al Comte a indexar la seva col·lecció de llibres. Tot i això, la veritable missió d'en Jonathan és matar a Dràcula. O sia, que a la biblioteca personal de l'Ullalets li poden anar donant per sa granera. NI angloamericanes, ni una trista CDU, ni res de res.
I ja està per avui. Si us porteu bé, properament més.
Els bibliotecaris han buscat sempre la manera de fer més entretinguda la visita a les biblioteques per part dels grans. Als petits se'ls pot entretenir de moltes maneres (concursos, hores del conte, llibres de sexualitat...), però els grans son més difícils d'entretenir. Aquí us passo un exemples de com fer més amena l'estada dels nostres usuaris:
Munta una ginkama del dolor
Com sempre, els japonesos en això ens passen pel davant, i ens ensenyen, mitjançant aquest vídeo, com fer que els usuaris s'ho passin bé fent-los patir de forma inhumana.
Fes que Darth Vader i Obi Wan Kenobi lluitin a la teva biblioteca
Sense comentaris...
Convida a Pacman i a un fantasma a que voltin i facin l'idiota per la biblioteca
Si algú creia que aquest individu era mort des de mitjans dels 90, va molt equivocat.
El link
The Lipstick Librarian: tot un clàssic entre els clàssics. Consells de bellesa i de savoir faire per a les bibliotecàries d'avui en dia.
